La Costa Roja, lloc de pas

La Font Picant

Ho sembli o no, som ben entrada la tardor, així que l'altre dia vam decidir anar a estirar les potes i pujar al bosc de l'Avi Pitu a mirar si ja havien sortit els primers pinetells. Feia un dia ben serè i el sol no escalfava ni massa ni massa poc, i la veritat sigui dita: s'hi estava d'allò més bé. Però escolteu, no en vam trobar ni un! O no ha fet prou fred i no s'han decidit a treure el barret, o nosaltres no estàvem al cas (cosa bastant probable). Tanmateix, vam acabar esgarrinxades fins sota el bec!

El cas és que en tornar al galliner vam veure un xicot a la vora de la Font Picant. Havia deixat el sarronet que portava a terra i estava ajagut bevent aigua. Teníem ganes de fer-la petar i ens hi vam acostar. No havíem vist mai ningú amb tanta set!, si haguéssiu presenciat amb quina afició bevia de la font..., semblava que enlloc d'aigua estigués provant el codonyac de la Pima!

Ja se sap: la Costa Roja és lloc de pas. I com que vam veure aquell jove mig desnerit i amb barba de dies, a la que es va despistar, ja el teníem a dins del safreig per fer-lo net. Esponja i tot va demanar! I després cap a casa, a fer alguna cosa per halar, que li sentíem roncar els budells talment com si tronés.

Renoi com va obrir els ulls quan va veure el rebost! I gotia, es veu que estava tan content i agraït per l'acollida que va dir, que si no hi teníem cap inconvenient, li plauria d'allò més fer-nos el sopar. I nosaltres encantadíssimes, ves! I mentre cuinava la fèiem petar amb una mica de vi al got, perquè d'aigua ja n'havia begut prou i perquè l'aigua espatlla els camins.

—Popaire de professió i d'afició —ens va dir solemnement fent mitja reverència. I després de deixar-lo xerrar una mica, vam acabar per comprendre que era tot un pescador de pops expert. I que n'havia trobat de totes mides, colors i gustos. D'on venia exactament no ho vam acabar d'entendre, potser per culpa del vi..., però el seu destí era clar: trobar una espècie de pop de nom impronunciable a la costa d'una illa situada just al límit entre l'índic i el pacífic. A la quinta forca, vaja. I nosaltres anar buidant el got i anar xerrant. I a poc a poc el galliner feia més i més olor fins que, de cop i volta, la conversa sobre pops va ser interrompuda per un 'Això ja està a punt!'. I no es va sentir ni un 'cloc-cloc' que ja érem totes sis assegudes davant del plat movent la cua d'emoció.

Sí tites, el popaire ens havia fet escudella i carn d'olla! Qui ho hauria dit que, un pescador de pops de professió i afició, ens faria una de les nostres menges preferides? Definitivament, aquell dia estàvem de sort, sens dubte. Només de pensar en aquelles pilotilles tornem a quedar encisades... I de tan bona com n'era, l'escudella (i les pilotilles), ara ens és impossible trobar les paraules per descriure-us-la. Però de ben segur que hagués estat capaç de revifar a un mort!

Tan bon punt en vam haver fet l'última cullerada, ens vam afanyar a treure una caixa de carquinyolis i anar a buscar una ampolla de codonyac al celler. I la sobretaula es va anar allargant. I nosaltres vinga a insistir que ens expliqués la recepta que amagaven aquelles pilotilles tan i tan bones, i ell vinga a repetir: 'Secret de popaire'. I a mesura que l'ampolla de codonyac es buidava, el secret es tornava menys secret. Coses que passen. Fins que al final, potser tocat pel licor, potser tip de sentir-nos, va desvetllar el misteri: llet de pop. Per fer les pilotilles havia utilitzat llet de pop! (I ous del galliner, evidentment). Escolteu, es veu que cada vegada s'està posant més de moda. N'havíeu sentit a parlar? Nosaltres no, però ens va semblar d'allò més curiós i la mar de divertit.

El comiat de l'endemà va ser peculiar, tan peculiar com un popaire de professió i afició que fa pilotilles amb llet de pop. Amb el sarronet a l'esquena, va fer mitja reverència, ens va dedicar una càlida abraçada i ens va dir adéu aixecant els braços així:  \o/

Una visita impossible d'oblidar.

Les Gallines de ca la Pima