La Costa Roja, lloc de pas

La Font Picant

Ho sembli o no, som ben entrada la tardor, així que l'altre dia vam decidir anar a estirar les potes i pujar al bosc de l'Avi Pitu a mirar si ja havien sortit els primers pinetells. Feia un dia ben serè i el sol no escalfava ni massa ni massa poc, i la veritat sigui dita: s'hi estava d'allò més bé. Però escolteu, no en vam trobar ni un! O no ha fet prou fred i no s'han decidit a treure el barret, o nosaltres no estàvem al cas (cosa bastant probable). Tanmateix, vam acabar esgarrinxades fins sota el bec!

El cas és que en tornar al galliner vam veure un xicot a la vora de la Font Picant. Havia deixat el sarronet que portava a terra i estava ajagut bevent aigua. Teníem ganes de fer-la petar i ens hi vam acostar. No havíem vist mai ningú amb tanta set!, si haguéssiu presenciat amb quina afició bevia de la font..., semblava que enlloc d'aigua estigués provant el codonyac de la Pima!

Ja se sap: la Costa Roja és lloc de pas. I com que vam veure aquell jove mig desnerit i amb barba de dies, a la que es va despistar, ja el teníem a dins del safreig per fer-lo net. Esponja i tot va demanar! I després cap a casa, a fer alguna cosa per halar, que li sentíem roncar els budells talment com si tronés.